Coneix els documents de l'arxiu

Aquesta secció té per objectiu difondre part del fons històric de l’Arxiu Municipal. Els documents destaquen per estar relacionats amb fets significatius tant de la història de la nostra vila com a nivell nacional, així mateix retraten diversos aspectes de la vida dels nostres avantpassats.
A continuació us presentem l’únic pergamí que es conserva a l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall i que va ser adquirit per l’Ajuntament ,en data 6 de novembre de 2014, en subhasta pública a la casa Soler y Llach Subastas Internacionales SA. 

 

1. Identificació del document

Arxiu: Arxiu Municipal de Lliçà de Vall
Fons: Ajuntament de Lliçà de Vall
Codi de referència: CAT AMLLV Fons 101.12.5
Nivell de descripció: Unitat Documental Simple
Títol: Censos cobrats per la senyora Agnès de Vilademany a la parròquia de Sant Cristòfol.
Data: 17 de juliol de 1413
Volum i suport: 1 pergamí de 24 x 30 cm.

2. Descripció del document

Agnès de Vilademany, vídua de Ramon de Blanes, cavaller, Agutzil del rei Martí, hereva del seu pare Bernat de Vilademany (un dels amos del Castell de Lliçà i de les seves finques), ha rebut de Pere de Prat Serrador, batlle seu de Sant Cristòfol de Lliçà (persona encarregada de recollir els censos dels senyors), sis lliures i tres quarteres pels censos cobrats a l’anomenada parròquia.

3. Anàlisi del document i del seu context històric

La Corona d’Aragó
El 31 de maig de 1410, moria Martí I als 54 anys sense haver nomenat successor, obrint-se llavors un interregne de dos anys amb violents enfrontaments, invasions castellanes, influències del Papa Lluna, etc. durant els quals es van disputar el tron fins a sis pretendents, entre ells Alfons IV.
El conflicte va arribar a la seva solució el 1412 després de l’anomenat Compromís de Casp, pel qual s’elegí com a nou rei a Ferran I, fill de la germana de Martí, Leonor d’Aragó, nascut en la dinastia castellana dels Trastàmara. El Compromís de Casp fou, de fet, una reunió de nou notables, representants dels estats d’Aragó, València i Catalunya, que tenia per objectiu decidir qui succeiria l’últim rei del casal de Barcelona, Martí l’Humà. Els tres estats s’havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Com ja s’ha dit, l’escollit fou Ferran d’Antequera, en detriment de l’altre candidat, Jaume II d’Urgell.
La nova dinastia, més acostumada a la manera de fer de Castella, a les Corts de Barcelona de 1413 el nou rei va haver de cedir a algunes de les pressions que exercien els catalans, donant-los més poder. Tot i això, el rei Ferran ja va crear molt malestar quan, en adreçar-se a les Corts, ho va fer en castellà.
Ferran I morí el 1416 i fou succeït pel seu fill Alfons V, anomenat el Magnànim. El seu estil autoritari ja va manifestar-se en adreçar-se a les Corts de Barcelona en castellà, com anys abans havia fet el seu pare, Ferran I.
Alfons V es casà el 1415 amb Maria de Castella, filla gran del rei Enric III de Castella i Caterina de Lancaster, amb la qual no va tenir cap fill.

El feudalisme a Lliçà de Vall
El feudalisme va ser el sistema econòmic, social i polític característic de l’Edat Mitjana. A partir del segon quart del s. XI es produeix un canvi social, on les comunitats de camperols aniran perdent la seva autonomia i pasaran a la dependència d’un poder més fort que controlarà les forces de producció: el treball i la terra. La vida d’aquest camperolat s’anirà situant en tres noves institucions: el mas, la parròquia i el castell. Aquest procés es troba documentat a Lliçà de Vall el 1099, en un testament de l’amo del “Castro Licano”, relacionat amb els vescomtes de Barcelona, que dóna una possessió al seu fill. El castell de Lliçà de Vall, no respondria a funcions defensives, sinó com a símbol del poder d’un senyor sobre aquestes terres, ja que a diferència d’altres castells de la comarca aquest estava situat a la plana.
La primera referència del castell és de l’any 1094 en el moment que el senyor Arbert Bernat el traspassava al seu fill Bernat. Aquesta família mantingué el domini del castell fins el segle XII. El 1109, Bernat el cedí al seu fill Ponç. Pere Arbert de Lliçà, juntament amb la seva mare, fou qui donà l’església de Sant Cristòfol al Bisbe de Barcelona el 1113 i qui adquiriria posteriorment altres terres de Lliçà.
L’any 1209, Ramon de Subirats, endeutat, hagué de ventre el castell a Guillem Ramon de Moncada. Pel casament de Blanca de Vallgornera, germana de Francesc Vallgornera, amb Bernant de Vilademany, aquest va obtenir el castell de Lliçà de Vall el 1344. Bernat de Vilademany el va vendre al rei Joan I, i el 1381 tornava a ésser venut a Ramon Llull.
Cal subratllar que a l’entorn del castell de Lliçà de Vall es bastí un llinatge senyorial que incorporà el topònim al nom, a partir de Pere de Lliçà. El canvi de propietat, però portà el domini a nissagues més allunyades que s’havien de servir de castlans, com fou el cas de Jaume de Coll, quan, el 1344, Bernant de Vilademany li encomanà el castell.
A Lliçà de Vall la terra era propietat de cavallers, a diferència de la comarca que predominava el poder eclesiàstic,. Els senyors del castell de Lliçà disposaven d’un domini important, tot i que a partir de mitjans del s. XV la Cartoixa de Montalegre esdevingué una gran propietària dins del terme. La petita noblesa tenia jurisdicció i propietat a Lliçà de Vall, com és el cas dels VILADEMANY.
Diverses foren les càrregues que s’imposaren als pagesos, de les quals cal destacar tres tipus:
Els censos: cànon que pagava el pagès al senyor per l’usdefruit o domini útil de la terra.
El delme: en origen eclesiàstic, consistia en la imposició, com a tribut, de la dècima part de les collites.
Les tasques: eren una prestació agrícola anual que consistia en l’onzena part dels fruits.
El senyor del domini (eclesiàstic o noble) nomenava un batlle entre els mateixos pagesos establerts a la zona, que tenien l’obligació de cobrar tot els drets de les seves propietats.

La nissaga dels Vilademany i dels Blanes
L'origen dels Vilademany en l'Edat mitjana no es pot precisar amb exactitud. Sembla provat que tingueren el primer senyoriu en un territori que s'estenia per les parròquies d'Aiguaviva i Salitja. El castell-palau de Vilademany se situava a l'actual mas Forroll, en la mateixa línia divisòria de les esmentades parròquies.
Hi ha constància documental que, almenys fins a la primera meitat del segle XIV, hi feren residència.
Amb el pas del temps augmentaren el patrimoni i les seves possessions arribaren a estendre's pels bisbats de Girona i Vic. Entre altres llocs, per apuntar-ne alguns, foren senyors o castlans dels castells d'Aguilar, Anglès, Argimon, Blanes, Cassà de la Selva, Solterra i Fornells; també tenien el castell de Farners en feu per als vescomtes de Cardona i van ser barons de Santa Coloma de Farners. Pel que fa al castell de Brunyola, està provat en documents que en foren castlans al llarg de més de tres-cents anys. Es troba documentat que Bernat Vilademany, pel seu casament amb Blanca de Vallgornera, el 1344 es tornaval propietari del Castell de Lliçà de Vall
El fet de ser senyors de vassalls i, alhora, vassalls d'un gran vassall, distingia els Vilademany com a varvassors, un rang nobiliari superior al de cavallers.
L'esmentat Bernat de Vilademany, fill de Pere de Vilademany i Francesca de Viladmeany, ja major d'edat, és un personatge prestigiós i poderós que es mou bé per la cort del rei Joan I, el caçador; i que arriba a ostentar els càrrecs de veguer de Girona i governador general de Catalunya.
El 1413 ja ha mort el tal Bernat, i segurament que també el seu fill, sense descendència, ja que no surt en cap més document, la germana d'aquest, Agnès de Vilademany, casada amb Ramon de Blanes, continua la nissaga.
El 19 de maig de 1396 moria el rei Joan I de manera totalment imprevista, mentre caçava en els boscos de Foixà, prop de Torroella de Montgrí. Per les substitucions ordenades pel rei Pere el Cerimoniós en la successió, corresponia legítimament la corona al germà de Joan I, l’Infant Martín, per haver mort aquell sense fills homes. També el testament de Juan I el designava com a hereu, cas de morir sense fills homes.
El dret a la successió de l’Infant don Martín, reconegut, com ja hem indicat, pels consellers de Barcelona i els diputats de Catalunya, va sofrir algunes oposicions, en primer lloc per part de la reina vídua Violant i, en segon lloc, per part del comte Mateo de Foix, casat amb Juana, la filla primogènita de Juan I, fruit del primer matrimoni amb Mata de Armagnac.
Normalment, després de la defunció d'un monarca i l'entronització d'un nou sobirà, es manava una ambaixada protocol•lària als països veïns i amics per comunicar oficialment tals notícies i manifestar els bons desitjos de pau, concòrdia i bon veïnatge del nou sobirà. En aquest cas, no es van manar tals ambaixades fins al mes d'agost perquè no va anar fins llavors que la reina Violant va reconèixer que no estava embarassada i que es va llegir el testament de Juan I, que confirmava la designació del seu germà Martín com a successor, si moria sense fills homes.
Va ser, doncs, a l'agost que es va considerar pertinent enviar aquestes ambaixades protocol·làries, que van unir a aquest caràcter motivacions polítiques més concretes, a causa de les amenaces d'invasió del comte de Foix. L'ambaixada a Navarra, juntament amb una altra missió a Anglaterra, va ser confiada al noble Ramon de Blanes (pari).
Ramon de Blanes era un cavaller català fill, probablement, d'un Ramon de Blanes que en 1359, durant la guerra amb Castella dels dos Peres, havia estat nomenat capità d'Elx i Crevillent, llocs que pertanyien a l’Infant Martín. La seva mare havia de ser Blanca de Palau, filla de Pere de Palau, senyora de la casa de Palau, en Palautordera, i de la “quadra” de Campins, en el Montseny. Els fills d'aquest matrimoni havien de ser Ramon de Blanes i, amb tota seguretat, Graïda o Grasida, que va casar, en 1372, amb Antoni de Torrelles, “doncel”, senyor de la “quadra” de Torrelles, al costat del Llobregat, quan Ramon de Blanes ja havia mort. Els Blanes posseïen el castell de Blanes en feu dels Cabrera i el senyoriu proper de Palafolls, una mica més al sud, ja a la comarca del Maresme.
Ramon de Blanes (pare) sembla haver estat lligat a la casa de l’Infant Martín des de la seva joventut; ja era majordom de l’Infant en 1392, quan va passar amb ell a Sicília en l'expedició destinada a reinstaurar en el tron a la reina María, casada amb el fill de l’Infant, anomenat també Martín; va continuar com a majordom, juntament amb altres nobles, quan l’Infant va accedir al tron a la mort del seu germà Juan I, fins a la seva mort en 1410.
Es va casar amb Sibil•la, l'origen familiar del qual ignorem. Podria ser la segona esposa posat que va viure almenys catorze anys més que ell i va ser mare de Guillem de Blanes.
Un Ramon de Blanes (fill), que ja era persona adulta en 1397, fins al punt d'ocupar el càrrec d'agutzil del rei, podria ser fill d'un primer matrimoni. Aquest Ramon de Blanes, coetani a l'anterior, i agutzil del rei, es va casar amb Agnès de Vilademany (senyora que signa el pergamí de 1413) i tots dos van ser pares d'Arnau i Francesca; el primer és segurament el fill que va ser emancipat en 1400; el rei li va encarregar diversos assumptes: instruccions sobre les obres del palau real i després en Valldaura, sobre una reunió dels municipis reals a Lleida en 1398, una missió de pacificació a la comarca del Lluçanès, en un conflicte entre Ramon de Peguera i l'organització de el “sagramental”, amb amplis poders de virrei. Havia mort, com el seu presumpte pare, també abans de 1411, moment en què la seva vídua Agnès de Vilademany havia heretat el castell de Taradell, amb la parròquia de Viladrau.

 

 

Darrera actualització: 25.02.2016 | 13:49
Darrera actualització: 25.02.2016 | 13:49