Programa de la Festa del Glaç 2021
Història dels Pous de Glaç

Abans que Lliçà de Vall fos una població amb moltes indústries, la zona del seu pla eren tot camps llaurats i cultivats.

Al costat del riu Tenes es desenvolupava una indústria singular: l’obtenció de glaç, o sigui, els pous de glaç, i tota la producció de cànem, d’ús molt comú a l’època (cistells, cordes, sàrries...) i que també era molt útil a les feines del glaç (cordes i mantes per protegir el glaç durant el transport, per exemple)

Per la seva proximitat a Barcelona i per la seva puresa, el glaç que es feia a Lliçà de Vall era molt apreciat a la ciutat ja que era aigua directament agafada del riu i glaçada, a diferència del que s’obtenia amb neu premsada a les zones  més de muntanya.

Entre els segles XVI i XIX es va produir el que s’anomena la “Petita Edat del Glaç”, un canvi climàtic a l’hemisferi nord que va fer que les temperatures globals baixessin uns quants graus i el fred fos, doncs, molt més intens.

Aquesta circumstància va propiciar la creació dels nostres pous a la riba del Tenes: el de Can Coll i els de Can Gurri, o d’en Barrera

La primera notícia que en tenim la trobem als capítols matrimonials entre Marc Pare i Antiga Gurri, fets l’any 1689. L’explotació dels pous es va desenvolupar al segle XVIII, coincidint amb una època d’expansió de la indústria del glaç, i que en el nostre entorn abastava les ribes del Mogent, el Congost, el Tenes i la Riera de Caldes.

Però...com anava, tot això?

L’aigua del riu es desviava mitjançant un rec, “El rec de les basses”, fins a les basses que hi havia al bosc de Can Gurri. També hi havia un pou a Can Coll que està documentat però no es pot visitar.

Un cop plenes les basses, d’uns 20-30 cm de fondària, es deixava glaçar l’aigua i llavors, amb l’ajuda d’uns motlles de fusta, es serrava i se’n feien unes peces d’uns 70 cm d’ample per uns 120 de llarg, els pans de glaç. Aquesta era la feina que feien els picadors.

Amb l’ajuda d’animals de tir, aquests pans es portaven fins als pous, en aquest cas els de Can Gurri.

Els empouadors guardaven els pans de glaç al pou, embolcallant-los amb boll o palla perquè no s’enganxessin entre ells. Unes estructures de fusta separaven grups de capes de pans de glaç. Un cop plens els pous, es tancaven el més hermèticament possible i no s’obrien fins a l’època de desempouar i carregar-los als carros que els traginers portarien fins a Barcelona segons els contractes  entre el Notari Barrera, arrendatari dels pous, i les persones que hi treballaven.

Aquests contractes estipulaven tot el que feia referència a l’activitat:  la mida dels pans, els quilos de llenya que hi havia d’haver fora els pous per mantenir el foc per escalfar els treballadors (hi glaçava, dins el pou), els sous, els preus del glaç, l’hostal on havien de parar els traginers , l’hora d’arribada a Barcelona i les penalitzacions per merma o retard, entre altres coses. Està documentat que en la dècada del 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals.

També consta que l’estat dels camins no era massa bo i algun traginer hi havia perdut la càrrega i la vida, cosa que va generar fins i tot una vaga de traginers organitzada des de Granollers i que va fer que el Consell de Cent obligués a arreglar els camins.

Els usos principals del gel, que van contribuir a desenvolupar tota aquesta indústria, eren com a conservant d’aliments (sobretot a les cases riques), per a fer begudes fredes com l’aiguamel (feta amb llimona i mel), les llimonades, orxates o el vi fred que es servien a les tabernes i, sobretot, i aquí el glaç de Lliçà era molt ben considerat, per a usos terapèutics en els hospitals de Barcelona per tallar hemorràgies, com a antipirètic, per als mals de panxa, per a les contusions, etc. Hi ha documentades, al llarg del temps, algunes controvèrsies entre els metges sobre si s’havia de fer servir o no el glaç com a remei.

Els dos pous de glaç de Can Gurri, un dels quals es va ensorrar, tenen una part soterrada, d’uns 10 m de fons i uns 35 m de perímetre, i una paret vista d’on  arrenca la volta. Les portes estan situades a la paret.  A la part més fonda del pou hi havia el desguàs per on marxava l’aigua del gel que es fonia i que també servia per fer la neteja, anual i pactada, del pou.

El fet que la porta estigui situada a la paret en lloc de ser finestres al sostre, diferencia aquest pou dels de la resta dels pous de la comarca. Això facilitava molt  les feines d’empouar i desempouar el glaç.

A l’entorn d’aquests pous i de la recuperació del seu valor històric i patrimonial, a finals d’octubre es celebra la Festa del Glaç. En aquesta festa, sorgida d’un procés de creació comunitària i participació ciutadana, té com a plat fort la representació itinerant de «El carro del gel: crònica del darrer viatge de l’any», interpretada per actors locals, que recrea, basant-se en fets documentats,  aquesta part de la història de Lliçà de Vall.

Els Pous de Can Gurri es poden visitar el dia de la Festa del Glaç que es fa cada any a finals d’octubre i també sol·licitant visites concertades, per a grups o individuals, a Can Magarola, seu de la Regidoria de Cultura´.

Records de la Festa del Glaç
Informacions d'última hora

En aquest apartat podreu consultar les informacions d'última hora sobre les modificacions que pateixi el programa de la Festa del Glaç.

MESURES COVID-19

En totes les activitats serà obligatori el compliment de les mesures de prevenció contra la Covid-19:

  1. La mascareta s’ha de dur correctament posada en tot moment.
  2. Caldrà desinfectar-se les mans a l’entrada de cada recinte.
  3. Serà obligatori respectar els seients i l’ordre assignat de les cadires, ja que les activitats seran estàtiques.
  4. De forma general la distància física de seguretat serà de 1,5 metres.
  5. Durant la Festa del Glaç només es permetrà consumir begudes o aliments en aquells espais habilitats per a aquesta finalitat.

En cas de detectar possibles símptomes de coronavirus, es fa una crida a l’autoresponsabilitat i el sentit comú i es prega que no s’assisteixi als actes de la Festa del Glaç.